Aprendre a mirar

Quan penso en els meus primers passos en el món de l’art, no recordo cap gran revelació. Recordo una aula, algunes companyes, l’olor dels materials i una monja del Vedruna que ens ensenyava amb una calma que avui costa trobar.

Jo era una adolescent. No sabia res d’autoria, ni de corrents artístics, ni de debats culturals. Només sabia que m’agradava crear.

Treballàvem amb el que teníem a l’abast. Postals, calendaris, fotografies de revistes, paisatges impresos que passaven de mà en mà. Ningú es preguntava si allò era prou original. Ningú es plantejava qui havia fet la fotografia d’una cala o d’una muntanya. Aquelles imatges existien perquè nosaltres poguéssim practicar, aprendre i descobrir de què érem capaces.

Recordo especialment les postals de la Costa Brava. Aquells mars impossiblement blaus, les roques, els pins inclinats pel vent. Molts dels llocs que reproduïa amb ceres o amb pirogravat no els coneixia personalment. Alguns, amb els anys, els acabaria visitant. Altres continuen existint només en la meva memòria i en aquelles imatges gastades.

El pirogravat em fascinava. El traç calent cremava lentament la fusta i obligava a anar a poc a poc. No hi havia botó de desfer. Un error es convertia en part de l’obra. Potser va ser allà on vaig aprendre que la perfecció no és el més important. Que cada marca explica també el camí recorregut.

Amb les ceres era diferent. Hi havia més llibertat. M’agradava veure com els colors es superposaven, com una ombra podia amagar-ne una altra, com el mar canviava segons la pressió de la mà. Encara avui, quan escric o quan treballo una imatge, hi ha una part de mi que continua buscant aquella mateixa sensació.

Amb els anys han canviat les eines. Han arribat els ordinadors, Internet, la fotografia digital i ara les intel·ligències artificials. Però de vegades em somric quan sento certs debats. Em pregunto què diria aquella monja si veiés una imatge generada per Designer.

Sospito que em faria una pregunta molt senzilla:

—Què n’has fet, tu, amb aquesta imatge?

Perquè al final és això el que importa.

Aquelles postals no feien els pirogravats. Les fotografies no movien les meves mans. Eren només el punt de partida. La resta depenia de mi.

Potser per això em costa veure una frontera tan clara entre les referències d’ahir i les d’avui. Quan utilitzo una imatge generada com a inspiració no sento que sigui gaire diferent d’aquella nena que observava una postal turística abans de començar a treballar sobre la fusta.

El que continua sent meu és la mirada. La capacitat d’escollir. De transformar. De donar significat. I quan torno mentalment a aquella aula del Vedruna, m’adono que la lliçó més important no era una tècnica artística. Era una altra cosa molt més profunda.

Ens estaven ensenyant a mirar. I encara avui, després de tants anys, continuo aprenent-ne.

© Maria Merce MM


Deja una respuesta

Este sitio utiliza Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.